Consells als joves escriptors, Charles Baudelaire
El Segle XX comportà a la humanitat en cent anys més canvis transcendentals dels que s’havien
produït en els cinc o sis mil anteriors. Transformacions que se succeïren amb una velocitat tal que fins i
tot resultaren difícils d’assumir per la major part de la població. Un ritme accelerat de transformació
que s’ha incrementat encara més en els deu anys que duem de segle XXI. Tant és així que ben segur que
si traslladéssim un home de 1910 als nostres dies, es mostraria gairebé tan estupefacte com un de 1810
o de 1710.
Si els canvis foren inaudits en general —en alguns casos, fins a capgirar per concepte els princi-
pis que durant mil·lennis s’havien considerat immutables— no van ésser menys profunds en el camp de
l’art. Les diverses disciplines artístiques esdevingueren les que palesaren amb major precisió la crisi so-
cial, cultural i filosòfica que caracteritzà el segle passat des de l’explosió de la Primera Guerra Mundial
—anomenada en el seu moment la Gran Guerra. Fou l’art, sens dubte, el que millor sabé reflectir
l’ensorrament de tots aquells principis i fonaments que fins aquell moment s’havien considerat inqües-
tionables.
Des de llavors, provar de definir que és l’art —i, per consegüent, que no és art— s’ha convertit
en un repte de primera o primeríssima magnitud: en perdre’s el fonament darrer de totes les coses,
aquella creença multisecular que tot era com havia d’ésser, que tot era com havia d’ésser i només po-
dia ésser d’aquella manera, la humanitat se situà al caire de l’abisme. Descobrí, tot d’una, els perills i
riscos de la llibertat, d’acarar tota sola l’existència, de dependre tan sols d’ella mateixa.
L’existencialisme i l’angoixa kierkegardiana havien de sorgir necessàriament.
En literatura i, més en concret, en poesia, el temor a l’abisme, la responsabilitat individual
d’acarar-se al no-res amb les mans buides, sense un fonament darrer que ens emparés, suposà
l’anul·lació definitiva dels cànons i les definicions establertes