El Teló, de Milan Kundera
Fa tants i tants anys que s’especula sobre la mort de la novel·la que quasi resulta fatigant re-
ferir-s’hi... En realitat, no seria pas cap exageració afirmar que l’existència de profetes literaris que
vaticinen la seva fi és tan antiga com la idea mateixa de novel·la. Entre d’altre raons, per una de fo-
namental: per l’absència d’un concepte unívoc que permeti definir-la i caracteritzar-la amb precisió.
Mentre d’altres gèneres literaris són més delimitables i encasellables —amb els petits matisos que con-
vingui, dubtarem ben poc en definir que és una poesia o una obra de teatre— la novel·la es resisteix a
ésser catalogada.
Com quasi totes les coses importants, començant per la vida mateixa, es resisteix a deixar-se
cloure dins de la xarxa d’una definició concreta. Per més que alguns teòrics hi hagin esmerçat els seus
millors esforços, es nega a sotmetre’s a cap mena de limitació. Un novel·la és, per essència, un gènere
obert, ampli, generós, múltiple, proteic... Sense fronteres fixes ni estrictes. No admet cotilles ni en-
farfecs. Com a les aigües de la mar, li cal sempre aire i espai per respirar, per desenvolupar-se. Potser
la novel·la només accepta definir-se de la mateixa manera que es crea: en absoluta llibertat!
És en aquest sentit que no poden ésser més encertades algunes de les
afirmacions que realitza Milan Kundera al seu assaig El Teló (Le rideau), Tus-
quets Editores, 2005. Defugint els criteris i els raonaments habituals, l’autor
txec ens presenta set lúcides reflexions sobre el que ell anomena l’art de la no-
vel·la. Un art que es caracteritza més pel que no és que no pas pel què és: no és
una obra en vers, no és una peça teatral, no és una anàlisi històrica, no és una
pura enumeració de fets i esdeveniments, no és una rondalla...
Tant és així que considera que dos dels autors que s’accepta comuna-
ment com a fundadors d’aquest gènere desconegut que s’acabarà anomenant
novel·la —Rabalais i Cervantes— no es van plantejar mai que estiguessin creant
ca