Pau Casals i Andreu Claret, Correspondència a l’exili
Tots aquells que s’oposen a la Llei de memòria històrica amb l’argument capciós que suposa obrir fe-
rides innecessàries en una societat que ja va patir prou amb la Guerra Civil i consideren —o ens volen fer
creure que consideren— que és preferible passar pàgina i mirar cap al futur, potser farien bé de tenir pre-
sents les paraules del filòsof George Santanya: “Those who cannot remember the past are condemned to re-
peat it” (“Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo”).
És possible que sigui ja un xic massa tard per a reclamar —com va pretendre l’omnipresent i fins fa
poc omnipotent Baltasar Garzón— que els responsables d’atacs atroços sobre la població civil i de crims con-
tra la humanitat paguin pel que van fer, ja fos durant la guerra com en la encara més injustificable posterior
repressió franquista. És possible... El que no és acceptable és que no es permeti als que van patir els efectes
de la brutalitat i la crueltat d’aquells temps sentir-se reconeguts i emparats. Càstig no, reconeixement sí. I,
sobretot, propòsit d’esmena.
El record, la preservació històrica és el tot imprescindible. Més en el cas de Catalunya, on la perse-
cució i la més salvatge i innoble brutalitat obeí no tan sols a criteris polítics i ideològics sinó també culturals.
El propòsit de la dictadura franquista d’eliminar d’arrel i per sempre més tot allò que ens defineix com a ca-
talans és, sens dubte, un dels pitjors episodis de la nostra història. Història, desgraciadament, caracteritza-
da durant quasi tres-cents anys per un intent de genocidi cultural que únicament no ha assolit —encara? —
l’objectiu previst per la nostra constància i fidelitat al que som i volem ésser. Una voluntat de genocidi cul-
tural els efectes malaurats del qual encara vivim diàriament en la nostra vida quotidiana.
Precisament per aquesta raó, no pot resultar més convenient la publica-
ció d’una obra com Correspondència a l’exili, Pau Casals i Andreu Claret, a
cur